Mes: junio 2016

Piano contemporáneo en Ensems 2016

Marta Espinós, piano


Dijous 30 de juny | 20:00 h.

Palau de la Música // Sala Rodrigo

_

Marta Espinós

Piano i comentaris

_

Estremada armonía

Cervantes al piano espanyol contemporani

_
Manuel Angulo (1930) / Partita «Al lugar» (1987)

Risonanza (Llanura)

Canon (Caballeros andantes)

Burletta (Molinos de viento)

Aria (Panorama)

In modo di scherzo (Estilización de la seguidilla)

Toccata (Besanas)

Carlos Cruz de Castro (1941) / Teclas para Don Quijote. Espejismo y andanza (2015)

Tomás Marco (1942) / Clavileño: Blog de vuelo (2015)

José Zárate (1972) / Nocturnos de Barataria (2002)

Primer nocturno

Segundo nocturno

Tercer nocturno

Cuarto nocturno

Quinto nocturno

Mercedes Zavala (1963) / Sansueña. Exilio para piano (2016)


Benet Casablancas (1956) / Epigramas cervantinos (2016)

  1. Con anima, spiritoso
  2. Lento e dolce. Sempre un poco rubato

III. Con moto


César Cano (1960) / Ecos del Quijote (2016)*

  1. Encendida razón de la locura
  2. Esculpiendo la niebla

III. Sueño de alfanjes

*Estrena absoluta. Obra encàrrec del festival Ensems
_
LA INTÈRPRET

Marta Espinós

Després de cursar el Certificat d’Artista i el Màster d’Interpretació Pianística en Meadows School of the Arts, Southern Methodist University (Dallas, EUA) amb el mestre Joaquín Achúcarro, Marta Espinós s’estableix com una de les apostes pianístiques més inusuals del panorama espanyol. Especialitzada en teixir relacions transversals entre la música i pràcticament qualsevol disciplina o temàtica, Marta desenvolupa una important faceta de comissària musical que combina amb la seua carrera pianística.

Encara que el seu repertori abasta des del segle XVII fins als nostres dies, es confessa amant del període probablement menys explorat en el piano modern: el Barroc. Entusiasta de JS Bach, Marta té en les Variacions Goldberg el seu cavall de batalla, que no només interpreta sobre l’escenari amb freqüència, sinó que divulga a través de tallers aptes per a tots els públics. Destaca la seua actuació amb les Variacions en la temporada 2011-2012 del Palau de la Música de València, on feia més de vint anys que no s’interpretava al piano aquesta obra mestra de tecla, des que Daniel Barenboim ho fes el 1989.

Marta es considera una buscadora de noves fórmules sobre l’escenari que faciliten una comunicació més fluïda amb l’audiència. Recitals comentats, concerts temàtics, tallers per a no-músics, concerts audiovisuals i multimèdia i altres receptes escèniques són algunes de les seues propostes, sempre amb l’objectiu d’apropar la música clàssica i contemporània a tots els públics i fer-la comprensible i gaudible. De manera paral·lela a la seua activitat pianística, Marta és comissària musical i codirectora artística de Lo Otro, plataforma especialitzada en comissariat musical per museus i institucions culturals, realitzat des d’una filosofia de transversalitat i interconnexió entre les arts. Entre els projectes que ha dirigit destaca el comissariat musical per l’exposició Goya en Madrid. Cartones para tapices del Museo Nacional del Prado, en què per primera vegada el visitant podia escoltar música relacionada amb l’exposició dins de les sales del museu.

Natural de Xàbia, Marta es va graduar amb les màximes qualificacions al Conservatori Superior de Música d’Alacant Oscar Esplà com a alumna d’Ana Flori, on obtingué el Premi Especial de Música de Cambra. Gràcies a una beca de l’Institut Valencià de la Música realitza un postgrau de Piano i Música de Cambra a l’Escola de Música de Barcelona, sota la direcció d’Albert Attenelle i Jordi Mora. Així mateix ha rebut consells de figures com Alessio Bax, Solomon Mikowsky, Jerome Rose, Alfred Mouledous, Eulàlia Solé i Maria Tipo.

Marta Espinós és pianista apadrinada de la Fundación Joaquín Achúcarro per a la conservació i desenvolupament del llegat de l’aclamat pianista a través dels seus deixebles. Gràcies a aquesta fundació realitza gires de manera regular pels EUA que inclouen tant recitals com classes magistrals.

http://www.martaespinos.com

http://www.lootro.com

_
ELS COMPOSITORS

Manuel Angulo

Neix a Camp de Criptana (Ciutat Real), el 11 d’octubre de 1930. Compositor i pedagog, va rebre les primeres classes de música del seu propi pare, director, aleshores, de la banda de música municipal d’aquella vila manxega i de Carmen Abreu, monja professora de l’escola local. De formació clàssica, desenvolupada en el Reial Conservatori de Música de Madrid, amb destacats mestres com els compositors Guridi i Echevarría. Alumne avantatjat de Julio González, el 1956 va obtenir el Premi Extraordinari de Fi de Carrera. Va guanyar les oposicions a Professor de Solfeig al Conservatori madrileny i immediatament després les de catedràtic de Música a l’Escola Universitària de Formació del Professorat. Va ampliar els seus estudis a Itàlia (Acadèmia Internacional de música de Siena), a França, becat pel govern francès, i en els cursos internacionals del Mozarteum de Salzburg (Àustria). És a més col·laborador musical en l’Enciclopedia de Cultura Española i l’Aula de Música Ateneo de Madrid.

Mestre de tota una generació de compositors i directors actuals de gran projecció nacional i internacional, l’obra d’Angulo es caracteritza, en paraules de qui va ser el seu alumne, el director José Luis Témez, per una “llibertat estètica… solidesa d’instrumentació i, sobre tot, bellesa sonora per a l’oient “. Aquesta dedicació docent probablement li ha restat forces per treballar en la seva faceta de compositor. És cert que algunes obres revelen fins i tot aquestes mateixes preocupacions didàctiques, especialment en l’àmbit coral, però pàgines com Ocho canciones sefardíes, de 1959, Dos contrastes, de 1961, i Cuatro movimientos para orquesta, de 1962, apunten a unes dots summament sòlides. Malgrat no compartir les posicions experimentals de diversos col·legues generacionals, les novetats de llenguatge de la dècada de 1960 són tamisades en algunes de les seues obres, com en Siglas, de 1978. Tomás Marco considera que la seua obra més avançada és Loores del Ave María (1973) per a quartet vocal i òrgan, sobre textos de l’Arxiprest d’Hita.

A més de les seues obres de música didàctica, també té diverses partitures de música teatral, cinematogràfica, i ha publicat, a més de diversos articles i assaigs, un llibre de difusió titulat Música y Didáctica. El seu estil és  funcional, amb un llenguatge tradicional que, de vegades, s’obre fins a les fronteres de l’atonalitat.

Angulo ha estat guardonat amb premis com el accèssit del Concurs Internacional de la Societat Vercelli (Itàlia) i el Premi Nacional Ciutat de Màlaga.

Carlos Cruz de Castro

De mare madrilenya i pare canari, neix a Madrid el 23 de desembre de 1941. Tres mesos després, la seua família es trasllada a Les Palmes de Gran Canària per un període de setze anys. De tornada a Madrid, al Real Conservatorio de Música d’aquesta ciutat cursa els seus estudis musicals, especialment els de composició amb Gerardo Gombau i Francisco Calés, així com els de piano amb Manuel Carra i Rafael Solís i direcció d’orquestra amb Enrique García Asensio. Posteriorment amplia els seus estudis amb el compositor iugoslau Milko Kelemen a la Hochschule Robert Schumann Institut d’Düsserldorf, i rep orientació i consells de Günther Becker i Antonio Janigro.

Va ser cofundador de Problematica 63, moviment cultural creat per Juventudes Musicales de Madrid, organització de la qual va ser vocal, aixó com membre el 1968 del grup de compositors Estudi Nova Generació. El 1970 funda, en unió de sis compositors més, l’Asociación de Compositores Sinfónicos Españoles (ACSE). A l’any següent representa Espanya a la VII Biennal de París amb les obres Menaje para instrumentos no convencionales (utensilios de vajilla) i Pente para quinteto de viento, i el 1973 funda i coordina amb la pianista i compositora mexicana Alicia Urreta el Festival Hispano Mexicano de Música Contemporánea, que arriba a deu edicions.

El 1975 representa a Radio Nacional de España en el Premi Itàlia i a la Tribuna Internacional de Compositors de la Unesco (París 1979), amb l’obra Mixtitlan per a narrador/a cor i grup instrumental.

En 1985-86 va ser professor del Conservatorio de Música d’Albacete en les assignatures de Composició, Contrapunt i Fuga, Estètica, Música de Cambra i Formes Musicals.

Acadèmic Corresponent de la Real Academia Canaria de Bellas Artes de San Miguel Arcángel, Premio de Música 1977 de la Unión Mexicana de Cronistas de Teatro y Música per la promoció de la música contemporània en el IV Festival Hispano Mexicano, Premio de Cultura de la Comunidad de Madrid 2002 en la modalitat de música, Premio Daniel Montorio de Artes Escénicas concedit el 2005 per la Sociedad General de Autores y Editores a l’obra La factoria. Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes 2010 concedida pel Ministerio de Cultura. Membre d’Honor de l’Acadèmia de la Música Valenciana.

Ha rebut encàrrecs dels següents festivals i institucions: Ministerio de Cultura, Europalia 85 España, Festival de Música 900 de la ciutat de Trento V Centenario Encuentro entre dos Mundos (1992), Madrid Capital de la Cultura 1992, Concurso Internacional de Piano Jaén (1993), Festival Internacional de Música Contemporánea d’Alacant, revista Scherzo per commemorar el seu desè aniversari (1995), Orquesta de la Comunidad de Madrid per commemorar el seu X aniversari (1997), Inaem-Año Jacobeo 1999, encàrrec de la òpera La sombra del inquisidor, XV Festival de Música de Canarias (1999), Festival Internacional de Santander (1998), Ciclo de Cámara y Polifonía  de l’Inaem, Fundación Sax-Ensamble, Orquesta Nacional de España, Fundación Hazen-Hosseschrueders, XL Semana de Música Religiosa de Cuenca, Música en Compostela, Fundación Orquesta de Extremadura, Institut Valencià de la Música, Fundación Juan March per commemorar el 50 Aniversari de la seua creació (1955-2005).

Cruz de Castro va ser des de 1972 a 2006 Programador de Radio Nacional de España a través del Segundo Programa, Radio 2 y Radio Clásica, en aquesta última com a cap de producció.

Tomás Marco / Foto: Ignacio Evangelista

Tomás Marco

Nascut a Madrid el 1942. Estudis de violí i composició paral·lelament amb el batxillerat i la llicenciatura en Dret. Va ampliar estudis musicals a França i Alemanya amb mestres com Maderna, Boulez, Stockhausen, Ligeti o Adorno. També va seguir alguns cursos de Psicologia, Sociologia i Arts Escèniques. El 1967 va ser ajudant de Stockhausen. Premis: Nacional de Música en 1969, Fundació Gaudeamus (Països Baixos) 1969 i 1971, VI Biennal de París, Centenari de Casals, Arpa de Oro, Tribuna de Compositors de la UNESCO. Va ser professor de Noves Tècniques del Conservatorio Superior de Madrid i d’Història de la Música a la Universidad Nacional de Educación a Distancia. Ha publicat diversos llibres i dictat cursos a institucions i universitats d’Europa i Amèrica. Ha exercit la crítica musical en diversos mitjans.

Va treballar once anys en els serveis musicals de Radio Nacional de España; es Premio Nacional de Radiodifusión i Premio Ondas. De 1981 a 1985, director gerent de l’Orquesta y Coro Nacionales de España i entre 1991 i 1995 director tècnic dels mateixos conjunts. De 1985 a 1995 va ser director del Centro para la Difusión de la Música Contemporánea, on va crear el seu laboratori d’electroacústica i el Festival Internacional d’Alacant, les primeres once edicions del qual va dirigir. Des de 1993 és membre numerari de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. De 1977 a 1996 va ser conseller de la SGAE. El 1996 director de Festivales de la Comunidad de Madrid. De 1996 a 1999 director general de l’Inaem. El 1998 doctor Honoris Causa per la Universitat Complutense de Madrid.

Com a compositor és autor de sis òperes, un ballet, 10 simfonies, música coral, de cambra, música per a teatre i audiovisual, etc. En l’actualitat es dedica exclusivament a escriure música i sobre música. El 2002 va rebre el Premio Nacional de Música pel conjunt de la seua obra compositiva, el 2003 el Premio de Música de la Comunidad de Madrid i el 2014 la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes.


José Zárate

Compositor, pianista i doctor en Musicologia per la Universitat d’Oviedo, José Zárate neix a Madrid el 1972. Va rebre matrícules d’honor en Piano, Harmonia i Composició al Reial Conservatori Superior de Música de Madrid. Guardonat en concursos de composició nacionals (San Fernando, Flora Prieto, SGAE 1996 i 1998, Frederic Mompou), i internacionals (Tomás Luis de Victoria de Sevilla, Festival Internacional d’Orquestas Sinfónicas de Murcia en 1997 i 1999, Valentino Bucchi de Roma, Luis de Narváez de Granada, Chœur et Maîtrises de Cathédrales d’Amiens, Camillo Togni de Brescia). Compositor jove de l’any per Joventuts Musicals de Catalunya el 1996; premi Roma del Ministerio de Asuntos Exteriores el 1997.

Compositor resident de la Joven Orquesta de la Comunidad de Madrid (2002-2004), Joven Orquesta Internacional (Festival de Murcia), Joven Orquesta Internacional (Castella-la Manxa), Orquesta Joven d’Andalusia.

Ha ocupat càrrecs com acadèmic Corresponent de la Real Academia de Bellas Artes y Ciencias Históricas de Toledo, membre de la junta directiva de la Sociedad General de Autores y Editores, Conseller Rector de l’Instituto Complutense de Ciencies Musicales, professor del màster de Creació i Interpretació Musical de la Universitat Rey Juan Carlos a Madrid.

Ha rebut diversos encàrrecs de l’Orquesta Nacional de España-Ministerio de Cultura  (Inaem), Centro para la Difusión de la Música Contemporánea, Orquesta Sinfónica de la Comunidad de Madrid, Joven Orquesta de Castilla-La Mancha, Joven Orquesta de la Comunidad de Madrid, Fundación Sax Ensemble, Orquesta de Cámara Reina Sofía, Orquesta de Cámara Catalana, Orquesta de Cámara del Real Conservatorio Superior de Madrid, Cuarteto de Clarinetistas Contemporáneos de Madrid, Fundación BBK Bilbao, Orquesta Sinfónica de Ciudad Real, etc. En la seua producció destaca així mateix la abundant obra per a piano amb peces com Sonatina, Segunda Sonata, Pequeños nocturnos, els dos Cuadernos de Castilla, Nocturnos de Barataria (obra obligada en el Concurs Nacional de Piano de Toledo de 2003) o els set quaderns d’Il bosco di Giarianno, entre d’altres.

Han cantat la seua música vocal el Cor de Radio Televisión Española, Coro Sociedad Brahms de Madrid, Escolanía del Reial Monestir de l’Escorial, o diferents cors de França, Regne Unit, Lituània, Ucraïna o Eslovàquia. La seua música de cambra ha estat interpretada per grups com Freon ensemble (Itàlia), Pittsburgh ensemble (USA), Greenwich String Quartet (Anglaterra), Dèdalo ensemble (Itàlia), Grupo Finale, Sax-Ensemble, Cámara XXI, Grupo LIM (Espanya), etc. I les seues peces per a piano per Miguel Ituarte, Javier Perianes, Alberto Rosado, Manuel Escalante, Ricardo Descalzo, Daniel del Pino, Leonel Morales, Ananda Sukarlan, Emili Brugalla, Andrea Corazziari, Asako Kawamura o Marta Espinós.
Mercedes Zavala

Madrid, 1963. Va cursar els seus estudis de Piano i Composició al Real Conservatorio Superior de Música de Madrid, continuant aquesta última matèria a Anglaterra amb Malcolm Singer, una figura fonamental en el seu desenvolupament com a compositora, ampliant després la seua formació en el camp de la interpretació de la música del segle XX, la pedagogia i la composició. Estrena les seues primeres obres el 1989 a Anglaterra, i després a Àustria i EUA (1995) i Turquia (1998). Ja en la dècada següent les seues obres sonen a França (2001), Alemanya (2002), Israel (2006), Illes Açores (2007), i després a Riga (2012), Austràlia i Nova Zelanda (2013), Suècia (2015) , etc. Des de fa uns anys és programada assíduament en països com Itàlia, Dinamarca, Mèxic, Cuba o els EUA. El 2014 es va homenatjar la seua trajectòria compositiva, amb un concert monogràfic a Novara, Itàlia.

A Espanya va començar a tenir presència continuada en la programació des de 1999. Ha rebut encàrrecs i estrenat obres a la majoria dels festivals i cicles que s’ocupen de la música contemporània de creació com el Festival d’Alacant, Música del siglo XX (Bilbao), música Electroacústica de Madrid, Encuentro de Composición Injuve (Mollina), Orquesta Ciudad de Málaga, Música d’hoy (Madrid), FFestival Internacional de Música y Danza de Granada, Festival de Otoño de Madrid, Aula de Reestrenos de la Fundación Juan March, Festival Internacional de Música Contemporánea de Tres Cantos, Solistes de la ORCAM (Fundación Canal, Madrid), Auditori de Saragossa, Nacional, de Madrid etc..

Entre les últimes estrenes de Mercedes Zavala es troben El ángel de lo súbito (Festival de Tres Cantos 2014) la miniópera Bestiarium (revisada i ampliada el 2015 per la seua estrena a EUA), Hug the Dark (2015, Susaa International Festival, Dinamarca) o Desvío (2015, encàrrec del grup OCAZEnigma per al VI Festival de Ensembles).
Benet Casablancas
Sabadell, 1956. Es va formar musicalment a Barcelona i Viena, on va treballar, entre d’altres, amb Friedrich Cerha i Karl-Heinz Füssl. És llicenciat en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor en Musicologia per la mateixa universitat. Ha rebut nombrosos encàrrecs i premis (Ciutat de Barcelona, Musician’s Accord de Nova York, Premio Nacional del Disco, Composer’s Arena d’Amsterdam, Joventuts Musicals de Barcelona, Òscar Esplà, Ferran Sor, etc.) i les seues obres són interpretades a Europa, Canadà , EUA i Sud-amèrica per solistes, conjunts i directors del major prestigi (London Sinfonietta, Ensemble Contemporain de Montréal, Arditti Quartet, Ensemble 13 de Baden, Notabu de Düsseldorf, Tokyo Sinfonietta, Perspectives Ensemble de Nova York, Seattle Chamber Players, Orchestre de Chambre de Lausanne, Trio À Cordes de París, Solistes de Cadaqués, Ensemble Insomnio d’Utrecht, Leipziger Streichquartett, ONE, OBC, orquestres simfòniques de Galícia, Granada, Tenerife, Comunitat de Madrid, RTVE, JONDE, Hermitage de Sant Petersburg, BBC, Simfònica de Londres, Malmö, J. Paloma, A. Sukarlan, Trio Kandinsky, Plural Ensemble, Barcelona 216, Modus Novus, J. Pons, MA Schlingensiepen, V. Petrenko, Antonio Ros-Marbà, E. Palomar, José Ramón Encinar, S. Masia, etc.).

Ha publicat nombrosos articles sobre temes històrics i analítics (a The New Grove, Arietta, Quodlibet) i El humor en la música: broma, parodia e ironía (Reichenberger, 2000). Va ser responsable de matèries teòriques en diferents conservatoris del país, director pedagògic de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya i professor associat de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Actualment manté una estreta col·laboració amb els cursos d’especialització musical de la Universidad de Alcalá de Henares. El 2002 va assumir la direcció del Conservatori Superior de Música del Liceu. La seua àmplia producció, presidida per la recerca d’una radical independència personal i estètica, abasta els gèneres i formats més diversos. D’ella la crítica ha destacat la preocupació per equilibrar rigor constructiu i força expressiva, tremp dramàtic i registre lúdic, en el marc d’un discurs en el qual conviuen un llenguatge harmònic progressivament lluminós, la vivesa rítmica, un creixent refinament tímbric i el virtuosisme l’escriptura instrumental.

L’any 2007 li va ser concedit el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya. Ha estat elegit compositor resident de l’Orquestra Simfònica i Nacional de Catalunya durant les temporades 2013-14 i 2014-2015. Al novembre de 2013 va ser distingit amb el Premio Nacional de Música que atorga el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, per “la maduresa que ha aconseguit amb la seua obra, així com per la diversitat de gèneres que abasta i pel seu gran abast internacional”.



César Cano

Neix a València en 1960. Cursa estudis de Composició i Piano al Conservatori de la seua ciutat natal, on també estudia Direcció d’Orquestra amb el mestre Manuel Galduf, i obté el Premi d’Honor en Contrapunt i Fuga i en Composició, i menció d’Honor en Direcció d’Orquestra. És professor de Composició i Instrumentació al Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo de València. Acadèmic de número de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles des de 2010. El 2011, el IX Festival Internacional de Música Clásica Contemporánea de Lima (Perú) li dedica un homenatge i li concedeix el Premio Antara per la seua “brillant trajectòria artística”.

Va ser director titular del Grup Contemporani de 1987 a 1990. Va obtenir el premi València de Composició de Música de Cambra en les seves edicions de 1984 i 1986, el segon premi del Concurs Nacional de Direcció d’Orquestra Manuel Palau el 1985. El 1990 guanya el primer premi simfònic del III Concurs Internacional de Composició de la JONDE, amb la seva obra Pràctiques de passió. Ha guanyat diversos concursos de composició coral entre els quals destaquen el Premi Joan Baptista Comes 1997 i el Premi de la Fecocova en tres ocasions i la Beca Fernando Rebla del I Concurs de Composició Coral de Cambra de Pamplona en 2006.

Ha rebut encàrrecs de l’Orquestra Nacional d’Espanya (Concierto para piano y orquesta), de la Fundación Arte y Tecnología de Telefónica (Gris), de la Generalitat Valenciana (ClinamenConcierto para clarinete y orquesta, etc.), del Centro para la Difusión de la Música Contemporánea (Tribal i Liras y endecha), de la Societat Filharmònica de Castelló (Concierto para orquesta), del Centro Nacional de Difusión Musical  (Lunas de Klee), etc.

El 1988 l’Ajuntament de València li encomana la composició d’un Te Deum per celebrar el 750è aniversari de la conquesta de la ciutat, interpretació que es va gravar en CD. Aquest Te Deum aconsegueix posteriorment el segón Premio Sinfónico-Coral del III Concurso Internacional de Composición de la JONDE en 1991.

Va ser nomenat compositor en residència de la Jove Orquestra de la Generalitat Valenciana durant els anys 2001 i 2002, i composa les obres Vestigios, per a orquestra de cambra i electroacústica, i Sobre los ángeles, per a orquestra simfònica.

En 2007, el Palau de les Arts Reina Sofia li va encarregar un Preludio festivo per a la inauguració de la seva Auditori, obra que va estrenar Lorin Maazel amb l’Orquestra de la Comunitat Valenciana. En 2008 el seu Te Deum i  es va retransmetre en directe per televisió. El 2012 Zubin Metha i l’Orquestra de la Comunitat Valenciana estrenen el seu Concierto para orquesta Op. 73.

El seu catàleg inclou més de 80 obres que han estat interpretades en diversos països, com EUA, Anglaterra, França, Alemanya, Suïssa, Itàlia, Mèxic, Rússia, Holanda, Uruguai, Portugal, Líban, Perú, etc. La seua discografia compta fins ara amb més de 27 CDs. Com a productor musical ha fet vuit CDs de música orquestral i simfònic-vocal amb el segell discogràfic EGT.

Ha compost i dirigit música escènica a petició del Centre Dramàtic Valencià i del Théâtre de la Commune de París. De 1993 a 1995 va residir a Londres, on va treballar com a compositor independent. Des de 1989 ha impartit nombrosos seminaris, cursos i conferències sobre composició i música contemporània, tant a Espanya com a l’estranger.

_

LES OBRES

Estremada armonia. Cervantes al piano espanyol contemporani

A què sona el «lugar» de la Manxa? És atonal un miratge quixotesc? Quin ritme té el grotesc en Cervantes? Quantes fuses caben en el vol desbocat de Clavileño, el cavall volador? Són ressonants els anhels de Sancho Panza? Estarà la ciutat llegendària de Sansueña amagada entre les cordes d’un piano?

Davant el IV Centenari de la mort de Miguel de Cervantes (1547-1616), aquest concert comentat explora el repertori de piano espanyol contemporani —finals del segle XX i principis del XXI— inspirat en la seva figura i el seu llegat. El projecte, impulsor de la creació sonora contemporània per a piano, inclou quatre encàrrecs realitzats per Marta Espinós amb motiu de l’efemèride a alguns dels compositors espanyols actuals més representatius: Tomás Marco, Benet Casablancas, Carlos Cruz de Castro i Mercedes Zavala. Paral·lelament s’inclouen obres preexistents dels compositors Manuel Angulo i José Zárate, també d’inspiració cervantina, i l’estrena absoluta d’una obra del compositor César Cano, encàrrec del Festival Ensems.

A través de la diversitat generacional i de concepció estètica d’aquests compositors, les obres del programa retraten la faceta de Cervantes com a autor, descriuen els seus personatges, il•lustren els paisatges que van ser escenari geogràfic de les seues obres, o fins i tot al·ludeixen a fragments específics de la seua producció literària.

Partita «Al lugar»

El «lugar» és l’expressió original i entranyable amb què les gents més arrelades en Camp de Criptana designen aquesta població manxega. Ha estat l’estímul creatiu d’aquesta Partita, en la qual cadascuna de les parts que la integren fa referència a altres tantes claus representatives de l’entorn Criptanense. Així, de la mateixa manera que el títol genèric uneix el terme d’una estructura purament musical —Partita— amb la referència local —al lugar—, també el títol que correspon a cada moviment abasta aquesta dicotomia: Risonanza: Llanura, Canon: Caballeros errantes, Burletta: Molinos de viento, Aria: Panorama, In modo de Scherzo: Estilización de la seguidilla, i Toccata: Besanas.

Més enllà d’un propòsit de música descriptiva, el fet musical pretén en cada cas una universalització del tema expressiu, sent el contingut sonor pur l’objectiu primordial de la composició.

Manuel Angulo

Teclas para Don Quijote: Espejismo y andanza

Composta a petició de la pianista Marta Espinós amb motiu del IV centenari de la mort de Cervantes, aquesta obra troba la seua inspiració en el paisatge manxec com a marc del deambular de l’enginyós Hidalgo. Pren com a referències les circumstàncies ambientals de les seues aventures sota el sol plomís i aclaparador, la terra groga, l’atmosfera polsosa, els horitzons sense contrastos, on és molt fàcil caure víctima d’al•lucinacions.

En el discurs de la peça podríem distingir dues parts: una mena de miratge inicial, on els rampells de bogeria produïts per les visions del Quixot alternen amb moments de calma i lucidesa. Després d’un punt de màxima violència sonora, una convulsió que recorre el teclat des dels aguts als greus, comença la andanza. Aquesta es vertebra a través d’un baix «caminant», que descriu una cèl·lula en forma de bucle, la repetició incessant plasma aquest errar pesat i ranquejant en un paisatge que sembla no tenir fi.

Carlos Cruz de Castro

Clavileño: Blog de vuelo

Aquesta obra per a piano sol està escrita a la fi de 2015 a petició de Marta Espinós, a qui està dedicada, per commemorar el IV centenari de la mort de Cervantes. Òbviament tracta de l’episodi del Quixot en què es narra el vol imaginari realitzat sobre la màquina en forma de cavall anomenada Clavileño. No hi ha un intenció descriptiva, ni tan sols evocativa, sinó de fer una espècie de narració abstracta de diversos estats d’ànim i diverses esferes per les quals transcorre un viatge que és completament virtual. De manera que ens trobaríem davant d’una mena de quadern de bitàcola del vol imaginari.

Des d’un punt de vista del material utilitzat es desenvolupen diverses propostes escalístiques sobre uns elements mètrics que són permanents encara que estan modificats per les diferents velocitats i desplaçaments. La cavalcada suposada de Clavileño i els seus genets es converteix així en un camí purament pianístic, que vindria a ser com una travessia musical a través dels recursos posats en joc, en la qual es van recorrent diferents espais successius.

Tomás Marco

Nocturnos de Barataria

L’obra vol servir com a homenatge a la idealització d’una terra somiada per mitjà del màgic i somiador món d’un dels personatges cervantins més universals, profunds i sincers: Sancho Panza. Ell va idealitzar en la seua anhelada, estimada i difícil «ínsula de Barataria» tot el seu afany per aconseguir la perfecció en la seua vida, potser sense adonar-se que l’única perfecció està en la humil sinceritat de creure’s a si mateix. Aquesta música, subjectivament adscrita a l’esperit més somiador i màgic de la nocturnitat, pretén servir com a ofrena musical contemporània a l’expressivitat i sonoritat d’un idealisme poètic; un record a tots els sentits i sentiments d’un esperit que transcendisca més enllà de la comprensió racional.

José Zárate

Sansueña. Exilio para piano

Anomeno exilis a un gènere d’obres que provenen de materials derivats de peces per a més plantilla, més o menys manipulats. Sansueña manté amb la seua obra germana (Desvío, 2015, encàrrec del Grupo Enigma) una doble relació: és origen i causa d’ella simultàniament, perquè van conviure en el temps i van néixer alhora, retroalimentant-se.

Vaig llegir per primera vegada sobre Sansueña en la segona part del Quixot. Després en altres autors, com Fray Luis de León o Góngora, i fins i tot en anònims medievals, revelant-se’m el seu caràcter entre llegendari i utòpic, i la seua relació amb l’assumpte de l’exili, en el seu genuí sentit socioemocional. Alguns la identifiquen amb Saragossa, altres amb Pamplona o amb Còrdova, però subjau una Espanya somiada, llunyana, anhelada o fins i tot abominada des de la distància. Aquesta ambigüitat em sembla especialment atraient, molt definitòria de la relació que els mateixos espanyols tenim amb la nostra terra; un bipolarisme que oscil•la de l’exaltació al menyspreu, passant sempre per la nostàlgia. Cernuda (Ser de Sansueña, 1949) presenta en un poema aclaparadorament ombriu la seua cara més terrible, aquest lloc en el qual «Las cosas tienen precio. Lo es del poderío / la corrupción, del amor la no correspondencia;/ y ser de aquella tierra lo pagas con no serlo / de ninguna: deambular, vacuo y nulo, / por el mundo, que a Sansueña y sus hijos desconoce.» Malgrat la trista vigència dels versos de Cernuda no vull renunciar a l’obertura del significat simbòlic de Sansueña, ni a les seues llums i ombres. Sansueña, a més d’aquest lloc que devora o pitjor, desdibuixa als seus plançons, és també utopia de giròvags.

La peça està dedicada a Marta Espinós, com a encàrrec amb motiu del IV Centenari de la mort de Miguel de Cervantes.

Mercedes Zavala

Epigramas cervantinos

La present peça respon a l’admiració de l’autor per l’obra de Miguel de Cervantes i a la seua complicitat amb la pianista Marta Espinós, artista com cal i a qui la mateixa està dedicada, amb destinació a un programa de concert inclòs en els esdeveniments commemoratius del IV Centenari de la mort de l’il·lustre escriptor. Acabades al febrer de 2016, les peces que integren aquest tríptic evoquen alguns dels tipus i caràcters expressius que reconeixem en el llegat prodigiós de Cervantes —del Quixot a les delicioses novel·les exemplars—, recorrent una àmplia gamma d’emocions que abracen des del registre burlesc fins a pàgines de naturalesa malenconiosa i contemplativa, passant per passatges més impulsius i altres de conspícua vivacitat rítmica; la profunda càrrega d’humanitat que desprenen aquests textos es tradueix en un tractament pianístic molt contrastat i colorit, per moments brillant i no exempt de virtuosisme.

És aquesta la segona obra que l’autor escriu com a homenatge a Cervantes, després de Melancolías y desabrimientos, per a contrabaix i piano (2005). Amb la present obra l’autor afegeix una nova obra a la seua col·lecció d’epigrames, escrits al llarg del temps, i que corroboren, al costat de col·leccions similars d’aforismes i haikus, el cultiu dels referents literaris i la predilecció per la concisió i essencialitat formal de la miniatura.

Benet Casablancas i Domingo

Ecos del Quijote

La gran obra de Cervantes ha tingut nombroses referències musicals i literàries al llarg de la història. El títol d’aquest tríptic per a piano, Ecos del Quijote es refereix a aquestes ressonàncies del personatge cervantí que trobem en diversos compositors i poetes. He triat com a fonts generadores de material musical concretament dues obres: el cèlebre poema simfònic de Richard Strauss Don Quixot i les tres cançons Don Quichotte à Dulcinée que Maurice Ravel va escriure sobre textos de Paul Morand en 1932. En aquest cicle, format per Chanson romanesque, Chanson Épique i Chanson à boire, podem trobar ritmes de danses espanyoles com la guajira, el zortzico i la jota. D’entre ells he escollit, utilitzat i elaborat el ritme de zortzico de la Chanson Épique. Pel que fa a l’obra de Strauss, el tema principal de Don Quixot m’ha servit per generar una gran varietat d’elements melòdics i harmònics.

Altres ecos han estat literaris. La primera peça, «Encendida razón de la locura», treu el seu títol del vers d’un poema dedicat al Quixot pel poeta veneçolà Dionisio Aymará. «Esculpiendo la niebla», la segona, prové d’una idea que vaig llegir en un assaig del poeta Pedro Salinas sobre el Quixot titulat El polvo y los nombres. «Sueño de Alfanjes», la tercera i última peça del cicle, rep el títol de la bonica llampada poètica que trobem al poema «Sueña Alonso Quijano» de Jorge Luis Borges.

Ecos del Quijote és una obra encàrrec de CulturArts Música de la Generalitat Valenciana per la seua estrena dins del 38è Festival Internacional de Música Contemporània Ensems 2016. Vaig acabar la seua composició el 6 de maig de 2016 i està dedicada a la pianista Marta Espinós.

César Cano

Molt interessant! Fins ara

“Yo soy para mi amado” in Musicroom

Muy buena aportación al repertorio vocal que invitamos a difundir. ¡Enhorabuena!

Salvador Carbó

Now available “Yo soy para mi amado” in Musicroom, the prestigious store of MusicSales group.

Yo Soy Para Mi Amado is a work for Unaccompanied SATB Choir, comprising five pieces based on the poems of the mystic Saint Teresa of Jesus. Composed for the occasion of the 500th anniversary of her birth in 2015, Salvador Carbó brings together traditional and contemporary aesthetics and acoustics.

You can also purchase a version for children’s choir, or one for men’s choir.

Yo Soy para mi amado Salvador Carbó Musicroom

Ver la entrada original

Piano Summer

Despedimos el curso académico 2015-2016 con un concierto donde se interpretarán obras de Haydn, Chopin, Debussy, Albéniz y García Abril.

Jueves 9 de Junio de 2016, 18:30h.

AUDITORI DEL CONSERVATORI « JOSEP CLIMENT » D’OLIVA